Adeu, per sempre

Rimbaud em va ensenyar a dir je est un autre. El meu altre ronda per algun lloc, i tot i que no sé ben be si és Gulchenruz, les coses com siguin, imitació rude de no-poetes, escriptor obsessiu i lector fervent, el seu bloc únicament és: http://ferrangenis.blogspot.com



Comentaris tancats a Adeu, per sempre

Mercè Rodoreda


Si aquest bloc no l’hagués batejat amb el nom d’un dels llibres de relats que més m’agrada, això és L’Aleph d’en Jorge Luís Borges, provablement portaria el nom d’alguna de les novel·les de l’escriptora barcelonina Mercè Rodoreda Gurguí: com per exemple Mirall trencat, o parafrasejant… Quanta, quanta literatura. O fins i tot podria portar el nom d’una peça teatral: El maniquí.El maniquí és una petita obre de teatre en dos actes, amb vuit protagonistes, essent el novè el maniquí. Un teatre de l’absurd, un exercici d’enginy. Al primer acte el maniquí passa a ser l’objecte més bell que mai els tres vells hagin posseït, una dona bonica, passiva… en el segon acte el maniquí passa a ser un objecte banal, repudiat.

Es podrien fer moltes lectures de l’obra; per comentar, hi ha per triar i remenar… extraordinària creativitat expressiva, peça emfàticament literària que fa semblar poc rodoredià. Només els grans escriptors es poden permetre obres menors, tot i que de menor, El maniquí, no en té res.

Gulchenruz

                                                                      



Comentaris tancats a Mercè Rodoreda

Alan Pauls


Alan Pauls és un escriptor que va néixer a Buenos Aires l’any 1959. Però jo sabia que era escriptor i prou, fins el dilluns passat, ara sé d’ell que és un escriptor bastant pesat, però no per això deixa de ser bo, és dur, demolidor, i digne de ser llegit en d’altres ocasions. D’Alan Pauls he llegit Historia del llanto, que Anagrama va publicar a finals de l’any passat. Ara sé que algun dia també em llegiré les seves altres novel·les, i fins i tot un assaig sobre Borges (evidentment!). Historia del llanto és una novel·la estranya, detalladament minuciosa, minuciosament escrupulosa, a banda d’això està ben escrita, és fa difícil seguir el monòleg, en certs moments, i en certs moments enviaries la novel·leta (menys de 130 pàgines) a pastar fang. Però no deixa de ser un exercici interessant, una història d’un jove precoç, que mira embadalit per la televisió com crema el Palau de la Moneda i Salvador Allende ha de fugir (si pot). En aquells moments fa revisió de la seva educació, on hi té cabuda Superman, un repugnant cantautor, una xicota xilena i de dretes, un pop al fons d’una piscina, un veí militar…                                                                                                                                                        Gulchenruz



Comentaris tancats a Alan Pauls

Tres, Roberto Bolaño

Roberto Bolaño, Tres (Barcelona, El Acantilado, 2000)   El chileno Roberto Bolaño, que vive en Cataluña hace unos veinte años, es más conocido entre nosotros por su narrativa que por su obra poética, pese a haber publicado ya seis libros de poesía. A este género debamos quizás adscribir su último título, Tres, de reciente aparición. Decimos «quizás» por la variedad formal de los textos, que van del mero apunte a la prosa breve y el poema, con distinto registro en cada caso, lo que hace que este volumen resulte en cierto modo indefinible –entre otras cosas, por su audacia y su muy personal manera–, no por ello menos rotundo. Tres son las partes en que se divide el libro. La primera, «Prosa de otoño en Gerona», es una serie de fragmentos (melancólicos unos, desgarrados y alucinados otros) en los que al parecer se nos cuentan ciertas cosas que ocurren cuando «empieza el otoño, entre el río Oñar y la colina de las Pedreras». Los personajes centrales: «una persona –debería decir una desconocida–» y un virtual narrador que fluye en las tres personas gramaticales del singular.  El texto que leemos nos invita a ver la realidad precisamente así, como un texto que «no tiene conciencia de nada sino de su propia vida», y a intuir, o a nombrar, «lo que hay detrás cuando hay algo detrás». Y lo que hay detrás, lo que confiere a esta prosa su paradójica armazón, huidiza y sólida a la vez, es la sucesión de ciertos códigos, indescifrables a primera vista, que, no obstante, hacemos nuestros simplemente por la magia que desprende lo que nombran: «el caleidoscopio, el momento Atlántida, el jefe, la Universidad Desconocida». Aunque fechado en Gerona en 1981, este paisaje narrado por Bolaño –ese «R.B.» titular de un pasaporte «que lo acredita como chileno con permiso para residir en España, sin trabajar, durante otros meses»– tiene un fondo plenamente vigente; sus personajes hacen –y, sobre todo, dicen– muchas cosas más aparte de pasar un otoño en Gerona: cuentan el dinero con el que han de sobrevivir tres o cuatro meses, ven una película, sueñan, imaginan, escriben. Cosas que se siguen haciendo.
            La segunda parte, titulada «Los Neochilenos», es un largo poema –breve epopeya- fechado en Blanes, 1993, que nos relata el viaje de un grupo musical, Pancho Relámpago y los Neochilenos, que, tras buscar la salida de Santiago, enfila hacia el «norte que imanta los sueños/ Y las canciones sin sentido/ Aparente/ De los Neochilenos», un viaje que «de alguna manera … ya había terminado/ Cuando lo empezamos». El poema entero, además de presentarnos una sucesión vertiginosa de personajes, momentos y reflexiones, se construye, al mismo ritmo, como descripción de una geografía que parece hecha de puro topónimo –«Y al día siguiente rodamos/ Hasta Pilpilco y Llay Llay/ Y pasamos sin detenernos/ Por La Ligua y Los Vilos»–, y también de ríos y cafés y salas de fiesta, así, siempre subiendo, hasta cruzar «la frontera/ De la República» y llegar al «Perú legendario». Lo mejor en este caso es montarse a la camioneta del grupo y leer el poema como la ráfaga que es, dejarse llevar, pues, como dice el poeta, «…así éramos los Neochilenos/ Pura inspiración/ Y nada de método (…) Y ninguno … pasaba de los 22».
            Cierra Tres la parte titulada «Un paseo por la literatura», recorrido en clave onírica   –«Soñé que…» es la fórmula que introduce la mayoría, o casi, de los cincuenta y siete fragmentos de que se compone el texto– por un territorio en el que conviven fantasmas soñados y que sueñan, que se quedan dormidos o leen o se enamoran, en un tiempo y en un lugar que no pueden ser sino el lugar y el instante de la escritura misma, el verdadero territorio al que, en última instancia, remiten las imágenes de este recorrido. A los que quieran pasear un trecho con el autor, los invitamos a leer los fragmentos de Un paseo por la literatura que se reproducen en la sección de Poesía de este número.

Extret de la web: http://sololiteratura.com/bol/bolaobrtresres.htm

Gulchenruz

Comentaris tancats a Tres, Roberto Bolaño

Fora de servei

Aquest boc queda suprimit temporalment, o no, per causes encara ignorades: astènia primaveral, mandra punyatera, ja tinc un bloc actiu i n’hi ha de sobres…

Com que no sé esborrar aquest bloc, sóc així de catrús, us aviso d’aquesta manera. Si voleu trobar-me millor visiteu el meu bloc El cuirassat Potemkin.

 Gulchenruz.

Comentaris tancats a Fora de servei

Carlota Fainberg, Antonio Muñoz Molina


Antonio Muñoz Molina, dubtós escriptor (com diu ell d’Umberto Eco), va néixer l’any 56 a Úbeda. Llicenciat en història de l’art i periodisme, i des de l’any 1995 acadèmic de la RAE. Viu a Nova York. Casat també amb la dubtosa escriptora Elvira Lindo. La seva obra pot semblar monumental i de difícil comprensió, sobretot després de la novel·la guanyadora del premi Planeta l’any 1991: El jinete polaco. Però no és així. Si la novel·la que acabo de citar és per alguns espessa i pels altres, com jo, sublim i molt acurada, la petita obra que avui comento, Carlota Fainberg, és tot el contrari, d’escriptura senzilla i planera. Una novel·leta (de prima, no de dolenta) que no demana esforç per comprendre-la.

Explica la conversa entre dos homes que s’han trobat a l’aeroport de Pittsburg, i que casualment els seus vols pateixen retards per culpa de la tempesta de neu que hi ha. Claudio, professor associat del Humbert College de Pensilvània, viatge a Buenos Aires per a participar en un congrés sobre Jorge Luís Borges. Marcelo Abengoa, home de negocis, li explica la trobada fantàstica amb una dona, Carlota Fainberg, a un hotel decadent de la ciutat argentina. Quan finalment se separen i Claudio comprova la veritat d’aquella amant d’Abengoa, i li es negada la plaça de tutor titular un cop ha tornat a Pensilvània, planeja una trobada amb Marcel Abengoa a Madrid.

Es una novel·la lleugera, entretinguda, bona, però des del meu punt de vista no és la seva millor novel·la, com afirmen certs crítics.

                                                                                                       Gulchenruz

[@more@]

Comentaris tancats a Carlota Fainberg, Antonio Muñoz Molina

Carlota Fainberg, Antonio Muñoz Molina


Antonio Muñoz Molina, dubtós escriptor (com diu ell d’Umberto Eco), va néixer l’any 56 a Úbeda. Llicenciat en història de l’art i periodisme, i des de l’any 1995 acadèmic de la RAE. Viu a Nova York. Casat també amb la dubtosa escriptora Elvira Lindo. La seva obra pot semblar monumental i de difícil comprensió, sobretot després de la novel·la guanyadora del premi Planeta l’any 1991: El jinete polaco. Però no és així. Si la novel·la que acabo de citar és per alguns espessa i pels altres, com jo, sublim i molt acurada, la petita obra que avui comento, Carlota Fainberg, és tot el contrari, d’escriptura senzilla i planera. Una novel·leta (de prima, no de dolenta) que no demana esforç per comprendre-la.

Explica la conversa entre dos homes que s’han trobat a l’aeroport de Pittsburg, i que casualment els seus vols pateixen retards per culpa de la tempesta de neu que hi ha. Claudio, professor associat del Humbert College de Pensilvània, viatge a Buenos Aires per a participar en un congrés sobre Jorge Luís Borges. Marcelo Abengoa, home de negocis, li explica la trobada fantàstica amb una dona, Carlota Fainberg, a un hotel decadent de la ciutat argentina. Quan finalment se separen i Claudio comprova la veritat d’aquella amant d’Abengoa, i li es negada la plaça de tutor titular un cop ha tornat a Pensilvània, planeja una trobada amb Marcel Abengoa a Madrid.

Es una novel·la lleugera, entretinguda, bona, però des del meu punt de vista no és la seva millor novel·la, com afirmen certs crítics.

                                                                                                       Gulchenruz

[@more@]

Comentaris tancats a Carlota Fainberg, Antonio Muñoz Molina

Haruki Murakami – Al sur de la frontera, al oeste del sol

Haruki Murakami va néixer l’any 1949 a Kioto. Es escriptor (gairebé especialitzat en cultivar Best Sellers: Tokio Blues, o Kafka a la platja en son 2 exemples) i traductor. Repassant la seva biografia t’adones que es un gran amant de la música, i que la primera part del títol de la novel·la que avui comento és una cançó de Nat King Cole. També el protagonista d’aquesta novel·la, Hajime, com Murakami, regenta un bar de jazz. La música es molt present a la seva obra. Al sur de la frontera, al oeste del sol es un llibre gruixut si tenim en compte el número de pàgines que l’escriptor japonès necessita per transportar al lector a la història que ens explica. L’argument es molt recorrent, però per això no deixa de ser interessant: Hajime, un adult que viu una vida tranquil·la amb la seva família i tot i els seus èxits professionals i personals segueix l’estela de la Shimamoto, una nena que va conèixer a l’escola, que el persegueix nit i dia. Se’n separa i durant anys és lamenta per haver-se’n separat, voluntàriament. Va creixent i es casa, té 2 nenes i gràcies al seu sogre pot obrir dos bars de jazz. No té cap queixa de la seva vida. Però li falta allò anhelat durant tant de temps, el somni, ella, la Shimamoto. Aleshores la busca pels carrers de la ciutat, la busca als cotxes que passen, la busca entre el bullici de la gent. I per casualitat la troba. Després tot acaba sent previsible. Ella és distant, misteriosa, com una femme fatale. Acaben consumant l’amor que durant anys han sentit l’un per l’altre… i l’endemà, tot s’acaba. Haruki Murakami podria haver exprimit més la història per tal de fer-la menys avorrida, o podria haver tret a la història, perfectament, unes 100 pàgines. Es entretinguda, però tot i que a les últimes pàgines vols saber com acaba, es fan pesades.    Gulchenruz

 

[@more@]

Comentaris tancats a Haruki Murakami – Al sur de la frontera, al oeste del sol

Sense comentaris… de Gurb

  Crítica literària. Eduardo Mendoza mai hauria hagut de publicar la novel·la curta Sin noticias de Gurb, perquè tal com ell admet al pròleg, aquest text neix en època de sequera, que tots els escriptors tenen o han tingut alguna vegada, o tindran al llarg de la seva vida. Amb aquesta novel·la, en diré més aviat passatemps, l’escriptor, es veu clarament o almenys jo ho veig així, intenta passar aquesta època de sequera per tornar a escriure de nou alguna cosa digne. Aquest fet és totalment legítim. Ell es dedica a escriure i ha de practicar, però mai hauria d’haver-nos fets partícips de tal aberració; i aquí van les meves raons, a part de la ja exposada: la qualitat literària és nula, limitant-se a narrar, tan banalment com sap, els fets ficticis o reals d’una Barcelona preolímpica. Però no aconsegueix introduir-nos als moments que es vivien llavors. Les reiteracions, que hi son expressament, sobren, i cansen. Si decideix publicar-la únicament es pel fet econòmic. Per alguns això també és legítim. Per mi no, i no crec que Mendoza necessiti els diners. No puc dir molt més d’un conte que m’ha semblat totalment prescindible, arrogant, despreciable…

Gulchenruz[@more@]

Comentaris tancats a Sense comentaris… de Gurb

A Borges…


Yo fui él, yo fui todos, yo soy infinito. Fui hoplita durante la conquista de Alejandro Magno en Persia, fui general romano de la 5 legión, destinado a parar los ataques de los bárbaros  del oeste, fui amo y señor de grandes extensiones de las Galias donde combatí cerca del Rhinnus, fui mil setecientos, fui mil novecientos setenta y ocho hasta que viaje al viejo continente en busca de la maldad de mi ser, desprovisto de ilusión, desgastado viviendo sin vivir y sin embargo no pudiendo morir. No comía, no bebía, apenas conversaba con quien fuese.Escudriñe, ya viejo, alguna biblioteca polvorienta de una hermandad de monjes ilustrados, en Carcassonne. Recorrí medio mundo hallando la respuesta de mi agonía, sucumbiendo a lustros de torpeza, absorto en mis cavilaciones, deseando la paz venidera, la muerte eterna.Logré atisbar mi suerte leyendo tal vez mi historia en un viejísimo volumen de las obras completas de Borges. Todo cuanto leía en “El inmortal” me pareció haberlo vivido.

Entonces recordé haber escrito lo propio en una habitación de Buenos Aires, caí en la cuenta de que yo era él y jamás moriría.

                                                                             Gulchenruz

 [@more@]

Comentaris tancats a A Borges…